EM DIC LA VEU (2017)
CAMÍ INVERS
Sempre queda la possibilitat de sortir de casa.
Joseph Brodsky
Sempre queda la possibilitat
de tornar sobre els mateixos passos,
de deixar de ser mare i dona i nena
i d’embolicar-me com un cargol
en un ventre oblidat.
També queda la possibilitat
que s’acabi l’estiu,
l’anar i venir a deshora
i la calor que invita a entaforar-se
a la cova dels pins.
Sempre queda la possibilitat
que emmudeixi el lladruc de la platja
que borda sota els peus,
i que tornin l’hivern
i una mica de gel a les basses -molt poc-,
el vent que salta entre les cames
com un llamp creuant el crepuscle,
l’anar i venir a les hores convingudes,
l’arrecerar-se sota els llums
o en la nit que és tan llarga.
També queda la possibilitat
de caminar sota els pollancres,
pel corriol ombrívol on s’han podrit les móres,
de veure el niu d’un oriol
a la timpa del riu
o l’ala d’un ànec errant
que es clava al ventre de la lluna.
Sempre queda la possibilitat
que no torni el dolor que hi és sempre
sense lapses ni treva:
un punyal sempre endintre.
De sentir que la vida serpenteja
pels carrers
i em diu bon dia a cada cantonada
mentre vaig fent el camí invers:
del passat cap a l’úter, de l’úter al no-res.
NO DIC RES
Uttering nothing but blood
Sylvia Plath
No dic res sinó sang,
una sang vella i fosca,
la de l’ànima seca, la del porc
que mor sobre les fulles
mentre al voltant els gossos
enfolleixen de set.
No dic res sinó sang,
la dels infants que em miren rere el vidre
o enmig del tel blavós del fum de la metralla:
han après a llançar granades i morters
i els seus ulls són de vaca adormida.
No dic res sinó sang:
la dels fills que han nascut
en la nit o en la tarda tan cega.
Mira’ls ara a la taula
menjant bresques de sal,
vestint-se amb el dolor
que encén els plats i els crema els llavis.
No dic res sinó sang:
la dels morts amb els ossos de tenebra,
amb el cap blanc, llustrós
com l’aigua on ara rento els plats.
Les seves mans per entre el doll
se m’arrapen als dits.
“Vine –tots criden. Correm per les arrels,
exhalem terra per la boca,
dormim sobre l’escata de les pedres”.
On sóc, per on respiro?
Sóc dona i animal acorralat.
No dic res.
No dic res sinó sang.
FOC
La mare ens rentava els cabells cada dissabte
i el pare feia foc.
Agenollats a la cadira,
amb el cap inclinat sobre l’aigüera,
les mans manyagues de la mare
feien créixer el sabó.
La cuina era petita i la taula ben blava.
Després, amb els cabells humits,
sèiem vora del foc.
Lliscava esquena avall un filet d’aigua freda
i un lleu estremiment ens resseguia el cos.
No sabíem encara
que aquell instant feliç
cremaria amb la llenya.